“Interstellar”: Un viatge interestel·lar que recorre tots els camps de la nostra existencia

Introducció

La fi d’aquest treball és fer un breu resum de la pel·lícula Interstellar  enfocant-nos als apartats físics i aeroespacials  i fer una analogia amb el món de les missions aeroespacials actuals i extreure idees i conclusions, que des del modest punt de vista d’uns estudiants, poden merèixer ser comentades.

La pel·lícula

Interstellar és una pel·lícula de ciència ficció dirigida per Christopher Nolan que és el director de pel·lícules com Inception o la saga Batman. A nivell cinematogràfic, la pel·lícula ha sInterstellar (2014) Posterigut aclamada per la crítica guanyant multitud de premis entre els quals el més destacat es l’Òscar als millors efectes audiovisuals, premi moltmerescut ja que la representació de l’espai, de les naus, entre d’altres, et posa els pèls de punta en més de de una ocasió durant la seva visualització. També cal mencionar el ventall de grans actors que hi participen entre ells tenim Matthew McConaughey, Anne Hathaway, Jessica Chastain i Michael Caine que donen credibilitat al que està passant i que en definitiva creen una atmosfera que et fa entrar en la pel·lícula de ple. Un aspecte molt important és, que com veurem més endavant, la pel·lícula toca temes científics de gran profunditat que no estan a l’abast d’un director de cine (encara que sigui tan bo com el senyor Nolan) i per això compte amb un físic teòric molt conegut anomenat Kip Thorne que garanteix que la pel·lícula (dintre de les seves possibilitats) mantingui una gran exactitud científica.

Argument i interpretacions

Ens trobem en una època no molt allunyada a la nostre on la Terra, esgotada de recursos naturals, ja no pot abastir la raça humana. En aquest escenari apocalíptic se li ha d’afegir una cosa més la qual es digne d’estudi: la societat ha patit una involució, ja que tot i ser futurista, ha tornat a una forma de vida agrària però no només això si no que a sobre l’actitud general és d’aversió i d’odi a qualsevol tipus de tecnologia ja que segons ells mateixos la tecnologia (i tot el que l’envolta) han portat a la situació de gran misèria el seu estimat planeta.

Realment, el senyor Nolan mostra una visió molt pessimista d’una possible futura societat però, en la nostra opinió, no molt allunyada de la realitat. Si fem un esforç d’empatia podem entendre aquesta postura. No és cert que la humanitat en situacions difícils adopta postures més radicals i busca culpables allà on sigui? A qui senyalaria com a culpable de la destrucció del planeta Terra després d’èpoques de industrialització massiva i de despilfarrament de recursos perquè uns pocs puguin gaudir de mòbils ultramoderns o ordinadors superpotents? Als polítics? Al sistema econòmic? Malauradament, no.  Senyalaria a qui no es pot defendre: la ciència i la tecnologia.

Tot i així en aquest escenari desolador encara hi ha un bri d’esperança. La NASA, que s’havia d’haver transformat a una organització secreta degut a la “tecnofobia” de la societat sorgida com ja hem explicat abans (“ni de broma mantindrem una organització espacial si pràcticament no tenim ni menjar” pensaven la gent), havia desenvolupat un pla per salvar la humanitat. La missió era, bàsicament, l’exploració d’altres planetes per poder establir la raça humana a un altre planeta carregat de recursos. El problema, paral·lelament a la realitat, és que ni en el propi sistema solar consta de cap planeta amb les condicions idònies per poder-lo habitar. La única solució eren els viatges interestel·lars (viatges entre galàxies). La pel·lícula ens deixa clar que en cap cas podrem fer viatges interestel·lars ni amb una tecnologia tan futurista. Realment existeix aquesta barrera? La nostra opinió és que posar barreres a la tecnologia és molt perillós (imaginem-nos que dirien els homes de les cavernes si ens veiessin ara) però reconeixem que per un viatge interestel·lar necessitaríem una quantitat de combustible increïble i una informació que amb les tècniques actuals no podem assolir.

La pel·lícula supera aquest problema considerant que la nau que ha de portar la salvació a la raça humana travessarà un “forat de cuc”. En física, un forat de cuc, també conegut com un pont Einstein-Rosen, és una hipotètica característica topològica d’un espai-temps, descrita per les equacions de la relativitat general, la qual és essencialment “una drecera” a través de l’espai i el temps. Aquesta drecera portaria la nau a la galàxia on hi hauria els possibles planetes habitables.

Això ens planteja una altra pregunta: realment l’única forma que tenim per fer aquest viatges és utilitzant forats de cuc? En primer lloc, ens hauríem de preguntar si és possible que una nau travessi un forat de cuc, cosa que dubtem, però en segon lloc, l’aparició d’aquest fenomen és rara, més, si a sobre, ha d’aparèixer al voltant de la Terra.

Menció especial a la realització al forat de cuc de la pel·lícula . Molt realista i acurada.

Un cop arribat a la galàxia destí, els nostres aventurers es troben amb un problema molt gran: el relativisme. El relativisme és el fenomen pel qual la gravetat doblega l’espai-temps creant diferencies temporals depenen de la força de la gravetat. A major gravetat, el temps passa més ràpid, conseqüentment, a menor passa mes lent. Això es un problema a la pel·lícula ja que a la galàxia destí hi ha un forat negre anomenat “Gargantua” el qual genera una força de tracció gravitatòria tremenda als planetes adjacents distorsionant el temps fins el punt de que un minut a un dels plantes equival 25 anys a la Terra. Això pels astronautes assignats a la missió és una barbaritat fent que, pràcticament tot i tornar a casa, no tornin a veure les seves famílies. Ens va encantar com a la pel·lícula als personatges aquest tema els hi crea un debat moral i, inclús, filosòfic.

Al final de la pel·lícula els protagonistes aconsegueixen salvar la humanitat entrant a una quarta dimensió on el temps es una variable manipulable on aconsegueixen dades quàntiques necessàries per rescatar la raça humana. No entrarem molt en detall degut a la complexitat i tampoc no creiem convenient en un treball com aquest. Simplement dir que la pel·lícula al final “t’explota” el cervell però sempre des de un punt de vista coherent que fa Interstellar una obra mestra com a pel·lícula i una classe magistral de física, enginyeria i filosofia.

Conclusions

Destaquem tres idees finals:

  • El relativisme que com ja hem dit és un factor a considerar a missions espacials de molta gran escala i que rosa temes filosòfics forçant a l’enteniment humà a arribar als seus límits.
  • La immensitat de l’univers la qual a vegades ens costa de imaginar i interpretar. Només tenim coneixement de una minúscula part del univers i no som conscients de la quantitat de misteris que ens queden per explorar que s’oculten allà fora.
  • La importància de l’estudi i l’aplicació de l’enginyeria aeroespacial que molt possiblement en un futur llunyà (o potser no tant…) sigui l’única esperança de la humanitat.

Com no podria ser d’una altre manera acabarem el treball recomanant a qui no hagi vist Interstellar ja que es un espectacle amb majúscules.

Bibliografia

http://www.imdb.com/title/tt0816692/

http://www.jotdown.es/2014/11/interestellar-a-debate/

http://www.interstellarmovie.net/

Fotos:

http://www.imdb.com/title/tt0816692/

http://comunicarciencia.idec.upf.edu/?p=1513

Eduard Sulé

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s